EL SILENCI


Converso con el hombre que siempre va conmigo
Machado, A. Poema Retrato (1906)



La intimitat personal ha deixat de ser una situació estrictament privada. Amb l'eclosió de les xarxes socials i, especialment, en aquelles on la imatge pren el paper protagonista, l'exposició de la nostra quotidianitat ha passat a tenir un paper rellevant dins l'imaginari col·lectiu. El silenci s’ensordeix i deixa pas a una intimitat constantment compartida: grup de persones a les que decidim mostrar i exposar públicament la nostra vida, estat i pensament. A mode de màrqueting personal publiquem, cerquem o senzillament mirem en diferents ‘apps'; busquem un eco o empatia tangible que es tradueix en likes, comentaris i followers. Sotmesos a un bombardeig incessant d'estímuls tant visuals com sonors.



Extracte de l’entrevista realitzada a John Cage pel documental Écoute, Nova York, 1991.
























La vida implica necessàriament el soroll

El 1951 John Cage va constatar que ni tan sols dins una cambra  anecoica (aïllada de tot soroll extern) es pot percebre el silenci absolut. Fins i tot en aquests espais tancats en si mateixos s’escolten dos sons: un d’agut i un de greu.  El so agut correspon al funcionament del sistema nerviós; el so baix al sistema circulatori. En conseqüència, els sons són part de nosaltres mateixes. John Cage va poder afirmar que

el silenci no existeix


Amb la peça 4’33” (1952) Cage focalitzava l’atenció dels oïents en aquest silenci carregat de sons:

Con esta obra se atiende al sonido, al silencio sonoro que siempre coexiste en el espacio de ejecución de una obra musical. Se produce, de este modo, un silencio musical cargado de ruidos. Se hacen evidentes, audibles, el transcurrir sonoro y su propia espacialidad. Así, como Cage relata, el día del estreno durante el movimiento se escuchaba un viento ligero que venía de fuera, en el segundo las gotes de lluvia sobre el tejado y, durante el tercer movimiento fue el sonido de la gente hablando o marchándose lo que se oía.

(Pardo, 2001, pàg. 39)





Com trobar dins la societat actual la nostra pròpia cambra anecoica? Espais on aflorin només sons i imatges que vulguem guardar per a nosaltres mateixes?

Indagar l'interior a partir de l'observació d'esdeveniments, objectes o escenaris sense pretendre mercantilitzar els resultats a xarxes socials. Dit d'altra manera, si ens focalitzem en les imatges, ens interessava veure en les sessions quin tipus de fotografies prendríem si no tinguéssim la pressió de buscar ni trobar més enllà que la nostra mirada i connexió interna.

Les noves generacions neixen amb una educació visual que podríem considerar genètica de l'actualitat: el món és imatge. En conseqüència, el poder de la comunicació visual avui en dia no entra a debat, és implícit en el nostre llenguatge: smileys, gif, selfies i un seguit de derivats de la matriu imatge. La constància de documentar i exposar la realitat en present (el ‘aquí i ara'), la cosificació de la quotidianitat en contraposició a la definició d'identitat mitjançant selfies, comporta i evidencia el que ja en el seu degut moment Juhani Pallasmaa ens comentava: pensem amb imatges i després hi posem paraula.
Però, la pregunta seria: pensem en imatges? o mitjançant la imatge creem una realitat sobre nosaltres? La finalitat d'aquest seguit de sessions busca una presa de consciència de les diferents formes de mostrar-se: directa o indirectament. Retrat o paisatge personal. Es busca investigar conjuntament sobre com un determinat ús d'aquestes imatges poden alterar el procés i producte inicialment perseguit.

#inssobreques #silenci #momenttrobat #identitat #imatge


︎ PROJECTE FOTOGRÀFIC




Susan Sontag (1975) Peter Hujar ©The Peter Hujar Archive, L.L.C.

The Aesthetics of Silence (1967) de Susan Sontag és un assaig que s’enfoca a una reflexió sobre l’ètica i estètica de l’art modern. Sontag considera el silenci, l’abstracció, l’autonomia del missatge i el sacrifici de l’eina creativa com a punt culminant de l’assaig artístic.

Bòlit Mentor 2019/2020

Glossari

Bibliografia